Josep Milà

2011-12-05T16:52:00.001+01:00

Ara (no)toca.

Quan l’índexd’atur està frenèticament disparat, quan la crisi financera ha deixat el país auns nivells inimaginables i quan la bombolla immobiliària, encara cueja, parlard’habitatge sembla absolutament inoportú. Doncs no! És ara més que mai, quan toca parlar-ne.

El problemade l’habitatge present i futur continua existint. Només la demanda no resolta,deguda al propi creixement vegetatiu i ala creació de noves llars, ja en són un motiu.

Una ràpidamirada ens porta a dos punts del conflicte que estan presents constantment:

Primer, l’estoc d’habitatges buits no haresolt res, ni ho resoldrà.

Segon, la política d’habitatge no hatingut mai clar quins eren i són els objectius a perseguir.

Que la sobre dimensió de l’estoc repartit deforma irregular no resoldria res, estava cantat. La seva sobrevaloració ha portata un camí sense retorn difícil de solucionar i que s’escapa del coneixement dequi escriu. El que no s’escapa es veure com qui controla tot el procés de“redreçament” continua sent el mon financer.Una primera mostra és la desestimació de canviar la llei hipotecaria en la quees permet que no sigui suficient el lliurament de l’habitatge hipotecat persaldar un deute (dació en pagament). Una altre és l’absència de sol·licitud deresponsabilitats a qui ens va conduir a on estem. Fins i tot desprès de l’injecció de diner públic. És evident la força del mon financer per sobre delsdemés.

Sobre lapolítica d’habitatge cal donar una ullada al llarg de la historia. Espanya vaser pionera ja a l’any 1875 amb lleis de promoció d’habitatge social, la que es recorda millor és la de les “Casesbarates” al 1911. El nostre país sempre ha treballat en aquest aspecte des dedues òptiques, ajudant al promotor des dels sectors conservadors o ajudant a l’usuarides dels sectors progressistes. Però sempre, i des de les dues, predominant el valor a l’adquisició, reforçat i utilitzat en època de la dictadura com aobjectiu d’estabilitat social i reforç del règim.

Aquestatendència no ha variat gairebé. L’herència d’aquelles formes ha fet que totesles lleis d’habitatge mantinguessin la ideade confondre l’accés a l’habitatge enl’accés a la propietat. El límit de la perversitat arriba en el moment queels habitatges de protecció oficial no troben adquirents per manca de solvència, quan la llei està pensada peraixò, perquè tothom, fins i tot les famílies pobres, puguin accedir a unhabitatge.

La mancad’idees clares, l’absència d’una regulació contundent i el deixar fer al sectorprivat (i financer) a portat al llarg d’aquestsanys on estem. L’habitatge ha derivat de dret (de fet mai ho ha sigut) avalor de mercat, sotmès a les lleis més agressives del mercantilisme, fentcreure que era una inversió i un negocii ha convertit a la major part dels ciutadans en propietaris (hipotecats o no) que veuen com el valor delque tenen baixa com una rierada i ningú els va avisar.

Cal doncsuna voluntat d’actuar. Deixar que el problema del “totxo” s’arreglarà per simateix, és manca de compromís perquè quan sortim(?) de la crisi tot segueixiigual.

No es tractade tornar a fer un nou “ministerio” que promogui la construcció massiva de noushabitatge per equilibrar l’atur, es tracta de que es generin noves fórmuleslegislatives –la llei de l’habitatge i d’HPO està obsoleta- que permetin l’accés a l’habitatge com un fetnormal. Cal ser agosarats, situar al sector financer on li toca i innovar en la forma d’intervenir en el futur del’habitatge.

2011-12-05T16:30:00.000+01:00

Ahora (no) toca.

Cuando el índice de desempleo está frenéticamente disparado, cuando la crisis financiera ha dejado al país a unos niveles inimaginables y cuando la burbuja inmobiliaria, aún colea, hablar de vivienda parece absolutamente inoportuno. Pues no! Es ahora más que nunca, cuando toca hablar de ello.

El problema de la vivienda presente y futuro sigue existiendo. Sólo la demanda no resuelta, debida al propio crecimiento vegetativo y a la creación de nuevos hogares, ya son motivo de ello.
Una rápida mirada nos lleva a dos puntos del conflicto que están presentes constantemente:

Primero, el stock de viviendas vacías no ha resuelto nada, ni lo resolverá.

Segundo, la política de vivienda no ha tenido claro cuáles eran y son los objetivos a perseguir.

Que la sobredimensión del stock repartido de forma irregular no resolvería nada, estaba cantado. Su sobrevaloración ha llevado a un camino sin retorno difícil de solucionar y que se escapa del conocimiento de quien escribe. Lo que no escapa es ver como quien controla todo el proceso de "recuperación" sigue siendo el mundo financiero. Una primera muestra es la desestimación de cambiar la ley hipotecaria en la que se permite que no sea suficiente la entrega de la vivienda hipotecada para saldar una deuda (dación en pago). Otra es la ausencia de solicitud de responsabilidades a quien nos condujo hasta donde estamos. Incluso después de la inyección de dinero público. Es evidente la fuerza del mundo financiero por encima de los demás.

Sobre la política de vivienda hay que dar un vistazo a lo largo de la historia. España fue pionera ya en el año 1875 con leyes de promoción de vivienda social, la que se recuerda mejor es la de las "Casas baratas" en el 1911. Nuestro país siempre ha trabajado en este aspecto desde dos ópticas, ayudando al promotor desde los sectores conservadores o ayudando al usuario desde los sectores progresistas.Pero siempre, y desde las dos, predominando el valor a la adquisición, reforzado y utilizado en época de la dictadura como objetivo de estabilidad social y refuerzo del régimen.Esta tendencia no ha variado . La herencia de aquellas formas ha hecho que todas las leyes de vivienda mantuvieran la idea de confundir el acceso a la vivienda con el acceso a la propiedad. El límite de la perversidad llega en el momento que las viviendas de protección oficial no encuentran adquirentes por falta de solvencia, cuando la ley está pensada para eso, para que todo el mundo, incluso las familias pobres, puedan acceder a una vivienda.

La falta de ideas claras, la ausencia de una regulación contundente y el dejar hacer al sector privado (y financiero) ha llevado a lo largo de estos años donde estamos.

La vivienda ha derivado de derecho (de hecho nunca lo ha sido) a valor de mercado, sometido a las leyes más agresivas del mercantilismo, haciendo creer que era una inversión y un negocio y ha convertido a la mayor parte de los ciudadanos en propietarios ( hipotecados o no) que ven como el valor del que tienen baja como una riada y nadie les avisó.Es necessaria una voluntad para actuar.

Dejar que el problema del "ladrillo" se arregle por sí mismo, es falta de compromiso para que cuando salgamos (?) de la crisis todo siga igual.No se trata de volver a hacer un nuevo "ministerio" que promueva la construcción masiva de nuevos vivienda para equilibrar el paro, se trata de que se generen nuevas fórmulas legislativas -la ley de la vivienda y de VPO está obsoleta- quepermitan el acceso a la vivienda como un hecho normal. Hay que ser valientes, situar al sector financiero donde le toca e innovar en la forma de intervenir en el futuro de la vivienda.

2011-02-03T17:04:00.000+01:00

Benvinguda a la sisena mostra del Vallès

Benvolguts,

Fa unsanys no haguéssim cregut moltes de lessituacions que vivim avui.

Pocsendevinaríem que als bars no es podria fumar, o que un sindicat dones suport acongelar els sous de dos anys als treballadors d’una empresa, perquè aquesta esmantingués al país.

Els canvisprovinents de diferents formes al llargde l’historia, sempre han representat un revulsiu per anar endavant, tot ihaver deixat moltes víctimes pel camí. Tots els àmbits de la vida hanevolucionat més de pressa quan l’adversitat els ha subjugat.

Els que enel seu moment han estat capaços d’adaptar-se i avançar-se a les noves circumstànciesse’n han sortit.

Avui vivimun moment de canvi i toca adaptar-se, renovar-se. Adaptar-se no vol dirresignar-se, vol dir posar sobre la taula els valors adquirits i usar-los perobrir nous camps, noves fites, nous reptes.

Elsarquitectes som un col·lectiu ben preparat. Hem rebut un aprenentatge d’unesescoles que ens han ensenyat a guanyar l’adversitat amb el coneixement, a tenirrigor i compromís en front de la feina.

Avui enstoca als que vivim el dia a dia, demanarque introdueixin noves variables en la seva aposta, obrir des de la humilitatla porta a altres sortides. Alhora que també ens les hem d’aplicar nosaltresmateixos. Si una cosa tenim és imaginació, no la limitem només a un àmbit. Elnostre degà deia fa un any que estem preparats per donar respostes a lacomplexitat. Fem-ho.

Hemd’aprendre a ser empresaris o assalariats. Hem de obrir les mires de visió ientrar en altres camps de treball sense por ni prejudicis. Sabem competir entre nosaltres, perquèapliquem unes regles de joc que tots coneixem, però quan ho hem de fer ambd’altres, no en sabem. Fins i tot està mal vist degut a que tenim un camp de visió autolimitat, l’hem d’obrir.

És com si lasocietat en general jugués a futbol i nosaltres juguéssim a basket i cada copque agafem la pilota amb la mà ens xiulessin falta. (Els honoraris en són unexemple). És quan exigim al col·legi que ens protegeixi, sense caure en que laprotecció que reclamem, correspon a moments anacrònics, i que quan existia era una forma oculta detenir privilegis en pro d’un poder establert.

La proteccióes necessària pels febles, però si es dónafora de context, produeix l’efecte contrari, afebleix . Si volem un col·lectiufort hem de ser forts cada un denosaltres. Llavors els nostres representantstambé ho seran, i fins i tot podem fer que d’altres també juguin amb lesnostres regles de joc.

Ahir elministre Blanco es va reunir amb els bancs i els promotors per tornar a revisar les mesures aplicades enel nostre sector. Tot i els esforços del president del “consejo” el Jordi Ludevid, avui estem llunyde ser interlocutors de gaires consultes.

Hem deinnovar-nos i hem de ser forts. Al llarg de tota l’historia s’ha demostrat queel binomi canvi-innovació és necessari, els que ho han practicat han triomfat.

Siguemtriomfadors!

2010-03-08T18:12:00.001+01:00

TOTXO VERSUS INNOVACIÓ

El ministre d’Indústria, Turisme i Comerç Miguel Sebastián va anunciar a la inauguració de la fira de noves tecnologies de Hannover que a Espanya “el bit ja guanyava al totxo”.
Enhorabona perquè el “bit” representa un 10% del PIB espanyol i dóna feina a més de 400.000 persones. El que preocupa és que el ministre el compari amb un sector, el de la construcció, que està patint la destrucció més important de llocs de treball del nostre país.
El mot “totxo”, en boca del ministre, engloba tot aquest món. Segur que ell no n’era conscient, i el context del seu comentari anava encaminat més al èxit de la tecnologia “bit” que al fracàs de l’altre.
Que el sector immobiliari necessitava una severa correcció, ningú ho posa en dubte, però no a costa de tot un col•lectiu format de tècnics, industrials, professionals i treballadors, que no participaven de la voràgine de la bombolla, més enllà de la sort de tenir molta feina en aquell moment, i lluny de les grans plusvàlues que es generaven de forma artificial.
Les seves paraules tampoc ajuden a aclarir la confusió de conceptes que es produeix des de sempre, quan es barreja un negoci, l’immobiliari, amb unes professions, l’arquitectura, l’enginyeria, la manyeria, la fusteria, la pintura,...La llista és sorprenentment llarga, i pocs han sabut aclarir on eren, perquè ni els mateixos líders socials-polítics hi han reflexionat.
El Ministre d’Indústria utilitza el mot “totxo” sense conèixer el que significa pels seus professionals: Primer, un gran respecte pel que ha representat en tota l’historia, des d’antigues civilitzacions, en el món de l’Arquitectura i de l’habitatge. Segon, la fi d’un cicle d’artesania que ha exhaurit les seves capacitats d’evolució i que necessita de recerca i innovació. I aquí és on hem de reclamar a la seva cartera -i a la conselleria corresponent- que també som indústria, que fem recerca, que innovem, i que, per tant, també ens cal un tracte legislatiu similar als altres àmbits. No tant sols són modernitat les tecnologies “bit” i tampoc n’hi ha prou en avançar només en qüestions mediambientals, hi ha més camí per recòrrer.
Una industrialització en el món de la construcció pot significar un valor afegit exportable -avui escàs- que hauria de contribuir a millorar la balança externa. Les empreses que ja hi avancen tenen poc suport i moltes dificultats, perquè se les confon amb “l’immobiliarisme” i aquest, que és el seu principal client, tampoc ho entén.
Aquesta mateixa industrialització també pot ajudar a abaratir processos constructius i, lligat a una possible i real baixada de la repercussió del sòl, realitzar habitatges a preus de fa cinc anys. Es podria donar solució a l’etern problema d’habitatge de la gent de poder adquisitiu normal, entre ells la gent jove.
Si avui no s’han fet habitatges nous assequibles és per aquella confusió de conceptes, en la que es creia que la sobre dimensió de l’estoc faria que aquest servís per solucionar tota la demanda real. No ha estat així, perquè les tensions financeres no ho han permès.

Convé, doncs, distingir entre habitatge assequible (públic, privat protegit, de lloguer) no sotmès a plusvàlues sobre dimensionades i habitatge lliure sobrevalorat producte d’un mal moment, que s’ha de resoldre per si mateix en el temps.
Per altre banda, els incentius a la rehabilitació en un país on el seu parc d’habitatges està envellit, no són una mesura excepcional ni imaginativa, no resolen la manca d’habitatge assequible ni aporten valor afegit. Haurien de formar part d’una normalitat indiscutible.
Continuem tenint molt de camí per endavant, per tant, apostem per construir innovant abaratint processos. Creiem que es pot continuar treballant per un dret a l’habitatge real, amb implicació i suport de les administracions i, perquè no dir-ho, amb la “solidaritat” del món financer. Possiblement s’arribaria a un ranking d’ocupació i de PIB equilibrat i sense pretensions competitives.

ARQUITECTURA ANÒNIMA ( V BIENNAL VALLÈS )

2009-11-23T18:41:00.003+01:00

Quan passegem per les nostres ciutats ens adonem que estem envoltats d’arquitectura. Els carrers, places, edificis que ens envolten són fets arquitectònics. Elements tan associats a la nostra quotidianitat però que en la major part gairebé tothom en desconeix els seus autors. Trobem edificis públics, privats, urbanitzacions, parcs... dels que se’n desconeix la seva procedència projectual, per tant es desconeix l’esforç creatiu que hi ha al darrere. Passegem doncs davant de carrers, places, edificis... orfes.

Quantes publicacions de caràcter institucional apareixen plenes de projectes (de bons projectes) i que n’obvien l’autoria? Quantes vegades veiem anunciats en el catàleg de vendes d’una immobiliària algun dels nostres projectes oblidant el valor afegit que representa la feina dels arquitectes i els seus equips que han fet possible aquella obra? Sembla que l’arquitectura neix espontàniament producte de qui sap quin atzar sense recordar que al darrera sempre hi ha un equip dirigit per un arquitecte.

Sabem l’autor d’un llibre, d’un quadre o d’una pel•lícula. Si l’associació obra-autor és ben present en d’altres disciplines creatives, per què no es pot fer en el món de l’arquitectura? Sembla que el propi arquitecte renunciï a aquesta potestat o que s’avergonyeixi de reclamar un dret que és intrínsec al fet creatiu. No es tracta de reclamar autories per convertir-se en una referència mediàtica, és una necessitat de normalització del fet arquitectònic. Tothom cerca l’arquitecte quan en una de les seves obres apareix una humitat o fissura, per què ningú el recorda quan es parla de la qualitat de l’espai que ha generat el seu projecte? La identificació dels projectes ha de ser també en positiu, un acte just de reconeixement al seu autor.

Creiem en els valors positius de l’arquitectura amb identitat. La invisibilitat de l’arquitecte no ajuda a l’enteniment de la professió i el seu treball a la resta de la societat. És l’arquitecte visible el que intenta fer-se entendre, el que aporta noves solucions. El sol fet de mostrar-se davant els altres va lligat a un increment qualitatiu de la seva obra.

La mostra de la Biennal d’Arquitectura del Vallès vol trencar amb la cultura de l’anonimat, amb la cultura de l’arquitectura orfe. Vol trencar amb l’endogàmia que fa que només parlem d’arquitectura amb i pels arquitectes. Vol fer extensiva l’arquitectura a la resta de la societat i que aquesta participi d’ella. D’aquí ve la necessitat de publicar totes les obres que s’han presentat i de donar a conèixer tots els arquitectes que creuen que tenen projectes per ensenyar, perquè han aportat algun valor afegit a la seva obra i de fer-ho vers a les persones. La Biennal és l’exemple d’aquesta voluntat de mostrar l’arquitectura que té nom, sense estridències, sense ànim de protagonisme però sí de reconeixement.

Benvinguda V Biennal Vallès

2009-11-21T11:58:00.006+01:00

A la biennal d’arquitectura del Vallès toca parlar d’arquitectura d’arquitectes i del Vallès

Avui podem dir que l’arquitectura té molt bona salut. Els resultats de la Biennal en donen fe, 230 obres presentades 38 de seleccionades i 10 premis són una mostra d’aquesta salut de ferro.

L’arquitectura està sempre sotmesa a atacs de virus externs, diversitat de normes: codis tècnics, accessibilitats, habitabilitat,... clients poc sensibles, pressions pressupostàries, però tot i això mai ha trontollat. Sempre any darrera any ha continuat millorant.

Parlar d’arquitectura és, en contra del que pugui semblar, un fet molt positiu.

I la salut dels arquitectes?

No parlem de la salut personal sinó la del col·lectiu:

Els arquitectes, com tots el col·lectius sempre hem tingut alguns mals endèmics:

Les assegurances, els honoraris, una certa endogàmia,...tots lleus!

Als dos darrers anys ens ha arribat un virus en forma de crisi que ens ha tocat força..., bastant. Però com tots, passarà. S’ha de començar a mirar-la d’una altra manera. La crisi és com la paritat, el dia que en deixem de parlar es per que l’haurem superat. Així que avui hem d’esmentar-la ben poc i en canvi parlar de futur:

Futur que ja té un bon pronòstic pel que fa a les lleis que ens arriben de Madrid. El código, Bolònia, la llei òmnibus..., podran tenir incidència nostra directa. La recent elecció del nostre degà Jordi Ludevid a President del Consell espanyol, permetrà que comptin amb nosaltres. I que ho facin en dos sentits: arquitectes i catalans.

Futur que te un bon pronòstic perquè l’arquitecte és un ésser tremendament resistent, que és capaç d’enfrontar-se a qualsevol tempesta amb valentia i segurament queixant-se molt poc, perquè és el seu tarannà.

El futur ha d’anar acompanyat d’un cert canvi de mentalitat: Avui en part ja es reflexa aquí, la participació de 230 obres, significa que més de 200 despatxos han fet un esforç per ensenyar el millor de la seva feina. Això reflexa aquest esperit de lluita.

Ara bé, si els arquitectes estem formats per afrontar molts reptes, perquè ens conformem només en el de fer projectes?...No n’hi ha prou. Cal anar més enllà!

Cal reciclar-nos, ocupar noves àrees d’activitat, ser capaços de defensar els nostres honoraris, perquè la nostra formació dona valor afegit a qualsevol sector de negoci al que ens afrontem: els managements, la direcció de constructores, les rehabilitacions, els petits encàrrecs, la gestió, la investigació...podríem citar molts camps on els arquitectes tradicionalment no han participat i que cal recuperar

Tenim capacitat de coordinar, tenim visió espaial, sabem organitzar la diversitat, donem moltes solucions a un mateix problema, i proposem contínuament idees per plasmar els nostres projectes, i tot això des d’una perspectiva tècnica, de rigor i d’estètica.

Per tant la salut del nostre futur també està en les nostres mans, i pot tenir un diagnòstic bo si utilitzem totes les eines de les que disposem.

Futur que te un bon pronòstic pel col·legi, perquè l’arquitecte del Vallès es conscient de que el col·legi no li traurà les castanyes del foc amb l’encàrrec d’un projecte meravellós,.

Al Vallès ho tenim molt clar, l’estructura administrativa s’ha reduït a la mínima expressió (potser una mica massa) i l’estructura de voluntaris que tenim és el que la fa diferent. A cada ciutat i els seus entorns del Vallès, grups d’arquitectes comparteixen, aporten i discuteixen el dia a dia i el futur de la seva professió i, molt important, són presents a la vida social i cultural com un element associatiu més que participa de la xarxa de la vida ciutadana tant arrelada a Catalunya. Evidentment a tot arreu rebem un suport dels seus ajuntaments que cal agrair.

Aquest sentit cultural, associatiu, de servei, en definitiva, és el que ha ajudat a que la Biennal tingui uns patrons d’excepció: les obres socials de Banc de Sabadell, de Caixa de Terrassa i de Caixa de Sabadell i tots els ajuntaments grans, avui encapçalats pel de Granollers. Fins i tot ens atrevim a anunciar un canvi per la propera, on els municipis tindran un paper molt important, ja en tenim un exemple com Sabadell amb els seu premi Peipu, de fet en la present ja s’introdueix una presentació del catàleg per municipis.

Aquesta estructura participativa, a la que encara li queda molt de camí per recórrer, es la que ens permet que tots podem participar en les decisions que ens afecten col·lectivament en el nostre entorn més immediat, el comarcal, i per la que treballem per aconseguir-lo en l’àmbit de Catalunya.

Ens resta una cosa que fem sempre i no deixarem de fer:

Agrair a tots els arquitectes que participen del projecte directament, i com que son tants, simplement fer-ho pels grups de treball de les ciutats:

Gracies a Terrassa on tenim la seu, a Sabadell on participem activament en més de 10 grups o comissions ciutadanes, a Rubí , a Sant Cugat, a Cerdanyola, a Mollet que saben com, amb pressupost zero, realitzar activitats de qualitat, i per últim Granollers que en aquesta edició de la biennal d’arquitectura, el seu equip de treball l’ajuntament i la gent de Roca Umbert ens ha obsequiat amb aquesta magnifica celebració. Moltes gràcies a tots.

Josep Milà Delegat Vallès Coac

HABITAGE: DRET O NEGOCI

2009-01-28T22:35:00.002+01:00

D’ON VENIM

Des de l’any 2002 fins el 2006 és produeix un fenomen, ja predit per molts i no escoltats, que fa que es construeixin en molts municipis de Catalunya més habitatges dels necessaris.
Factors determinants:

1. Concepció errònia de que la propietat de l’habitatge és una inversió segura i de futur (especulativa).
Confusió del dret a l’accés, amb el dret a la propietat.

Efectes:
L’aparició d’inversors, que substitueixen la borsa per l’habitatge, que generen una demanda molt forta i un augment de preu exagerat.
La barreja de compradors (inversors i usuaris) que es llencen a comprar al preu que sigui sobre plànol i a vegades sense tan sols llicència.

2. Preu del diner barat i política de les entitats financeres d'incentivar als seus gestors per hipoteques concedides, amb la connivència de les empreses de taxació que, coneixent la situació, col·laboren en la pujada de preus dels habitatges, sense preveure cap mena de mesura correctora.

Efectes:
Compra de molts habitatges sobrevalorats, i hipotecats per valors superiors al 100% (això també es dona a Catalunya, no sols a EEUU).
Davant de la demanda creixent i de la pujada de preus sense fre, els promotors, s’aboquen a una competència agressiva de compra de nous solars a preus també desorbitats i amb diner provinent d’hipoteques, per poder tenir més guanys en un futur.

3. No intervenció de les administracions o intervenció retardada (ARES, i Pacte per l’habitatge), tot i el coneixement de la situació. L’economia de mercat reflexa un gran desequilibri entre els habitatges protegits i els lliures,

Efectes:
El sistema d’adjudicació, per sorteig, dels habitatges oficials exagera la situació i fa que es produeixi un efecte bumerang. Per cada habitatge concedit sempre és queden al carrer multitud de possibles usuaris, que acaben amb una opinió desfavorable del sistema i del govern que ho promou.
L’habitatge protegit té un caràcter més testimonial que efectiu i real. Alhora és com una nova forma de loto 6-49. Per cada 49 demandes només hi ha 6 vivendes.
L’habitatge protegit només es produeix en circuits oficials, mai un promotor privat (amb poques excepcions) fa inversió en projectes de caràcter, diguem-ne, socials.

4. Adaptació de normatives estatals, autonòmiques i locals desfasades pel que fa a noves tecnologies, el nou codi tècnic arriba amb molt de retard, i amb moltes errades.
Poc ajut, ni inversió, per no dir nul, en la innovació i la tecnologia en el món de la construcció. Només s’han provocat algun que altre concurs, que no ha generat ni inversió ni esforç, quedant tot el fet, com a testimonial. El sector del totxo encara utilitza el pam com a unitat de mesura, l’automòbil utilitza la micra, es evident que queda molt camí per recórrer.

Efectes:
Parc d’habitatges construïts amb les mateixes tecnologies del segle passat, amb poc valor afegit.
Sistemes constructius no industrialitzats, poc sostenibles per la seva fabricació i la seva deconstrucció, i amb problemes d'ecoeficiència.
Poca implantació de noves tecnologies, ni domòtiques, ni energètiques, o altres.

5. Departaments col·lapsats i a vegades obsolets, sense cap nova tecnologia en els seus procediments, de les àrees d’urbanisme i de llicències dels ajuntaments, que generen una problemàtica transversal a tot el sector.

Efectes:
Retard en les concessions de llicències, a les que molts promotors s’apuntaven, perquè mentre el temps passava els preus pujaven. El sector dels arquitectes va ser molt crític en aquest aspecte.
Certes discrecionalitats en els temps i continguts de llicències. El desgavell era tan gran i generalitzat, que feia que un acte reglat és convertis en un favor.

ON SOM

Actualment a tot els factors ja dits sorgeix la gran crisi, (no objecte d’aquest document, perquè tothom ja sap de que va) que té un alt contingut de caràcter financer i de confiança en el mercat.

Ens queda en el sector de la construcció el següent escenari:

1. Unes ciutats que han generat habitatges per cobrir el seu propi creixement per més de cinc anys (l’estadística avui, tot i ser imprecisa així ho apunta). Poques són les poblacions que no s’han avançat en menys de tres anys a les seves necessitats, cal comparar el ritme de creixement demogràfic i el de noves llars. Es constata que en els darrers últims anys, hi ha poblacions de totes mides, que creixen més en habitatges que en habitants.

2. A Catalunya hi ha aproximadament entre 100.000 i 200.000 (?) habitatges nous sense vendre, construïts en un moment de màxim guany i de poc valor afegit. Però compte, perquè molt bona part d’aquest guany ja s’ha quedat pel camí en els preus de compra de sol d’aquells moments.

3. Un nombre important de promotors propietaris d’aquest estoc, que està hipotecat per les entitats financeres, opten pel concurs d’acreedors (suspensió de pagaments)
El mateix grup de promotors, amb petites variants, propietari d’un estoc de sòl comprat també a preu exagerat i finançat hipotecàriament i per tant preparant o realitzant suspensió de pagaments.

4. Un nombre molt gran (per ara indeterminat) de compradors amb hipoteques que superen el valor real actual (aquí tenim les taxadores) del seu habitatge, i que es plantegen: què fer?

5. Entitats financeres amb problemes (?) amb ajuts estatals que no es tradueixen en cap aspecte al carrer, i que tallen tot tipus de crèdit. Al començament només al sector inmobiliari, ara extès a tots els demés i que no compleixen cap dels compromisos adquirits en el pacte per l’habitatge, fins i tot els que accedeixen a habitatges protegits tenen problemes per ser finançats. Per això la Generalitat (diu) avalarà i/o recomprarà els habitatges protegits dels que no paguin (i els faran fora de casa?).

6. Les mateixes entitats financeres a les que no els interessa que els preus baixin més i que juguen a quedar-se l’estoc, repartint-se (negociant diuen elles) les pèrdues entre entitat i promotor, però regenerant les seves antigues divisions immobiliàries destinades bàsicament a que el valor immobiliari continuï sent un valor “especulatiu” i de negoci (ja hi tornem a ser, el dret a l'accès torna a fer figa).

7. Una administració (Generalitat) que treu una campanya o guia de l’habitatge que no té trascendència mediàtica. De ben segur, que si s’hagués fet una bona difusió, estaríem igual, però al menys sabríem alguna cosa més. Alhora s'anuncia la compra de 300 habitatges acabats per transformarlo en protegit (continuem amb la 6/49, o millor la 6/49.000).

8. Un pacte per l’habitatge, del que en podríem treure bones conclusions però que està redactat i signat en el moment de màxima febre constructiva i que, per tant, té tics, per no dir defectes, d’aquell moment.
Avui hi ha qui està redactant informes sobre les inviabilitats dels ARES que no són de titularitat pública, basant-se en que moltes d’elles només son possibles si hi ha inversió privada, i aquesta no té voluntat (ni crèdit) per afrontar-les.
Compte també a dir que s’està fent pel futur, perquè això porta implícit acceptar les mateixes regles de joc que ens han portat a on estem.

9. Una inversió privada nul·la, perquè les entitats financeres (això està molt sabut) no tenen o no deixen anar ni un duro, ni amb pressió (?) de les administracions.

10. Una inversió en infraestructures públiques baixa. En crisis anteriors el món d’inversió pública contrarestava el món privat. El pla Zapatero és un pegat, que potser donarà feina per una petita temporada, (recorda alló de donar peix o canya de pescar?).

11. Un sector, el de la construcció (no immobiliari), estigmatitzat per tota la societat, des de les entitats financeres que els han tallat crèdit, fins a l’opinió pública que creu que les vaques grasses eren per tothom igual. Comença a haver-hi molts fusters, pintors, paletes....etc, que només van guanyar el fruit del seu treball, i fins i tot es van embolicar a generar una infraestructura potent per donar un bon servei professional, que a dia d’avui no serveix, i ja han tancat.

12. Enguany encara resten moltes obres en marxa, i per tant el sector no està totalment aturat, però cal veure l’estadística que des dels Col·legis d’Arquitectes (projectes visats) es preveu per quan aquestes s’acabin. El descens de projectes és de l’ordre d’entre el 75% i el 85%, segons l’àrea, i segons la tipologia. Estem al nivell dels anys 60, en quan a nous projectes.
És evident que un descens d’aquest ordre, no compensat per altres sectors, ens pot portar molts més problemes dels que avui creiem que tenim.

ON PODEM ANAR? ...(respostes?)