ARQUITECTURA ANÒNIMA ( V BIENNAL VALLÈS )

Quan passegem per les nostres ciutats ens adonem que estem envoltats d’arquitectura. Els carrers, places, edificis que ens envolten són fets arquitectònics. Elements tan associats a la nostra quotidianitat però que en la major part gairebé tothom en desconeix els seus autors. Trobem edificis públics, privats, urbanitzacions, parcs... dels que se’n desconeix la seva procedència projectual, per tant es desconeix l’esforç creatiu que hi ha al darrere. Passegem doncs davant de carrers, places, edificis... orfes.

Quantes publicacions de caràcter institucional apareixen plenes de projectes (de bons projectes) i que n’obvien l’autoria? Quantes vegades veiem anunciats en el catàleg de vendes d’una immobiliària algun dels nostres projectes oblidant el valor afegit que representa la feina dels arquitectes i els seus equips que han fet possible aquella obra? Sembla que l’arquitectura neix espontàniament producte de qui sap quin atzar sense recordar que al darrera sempre hi ha un equip dirigit per un arquitecte.

Sabem l’autor d’un llibre, d’un quadre o d’una pel•lícula. Si l’associació obra-autor és ben present en d’altres disciplines creatives, per què no es pot fer en el món de l’arquitectura? Sembla que el propi arquitecte renunciï a aquesta potestat o que s’avergonyeixi de reclamar un dret que és intrínsec al fet creatiu. No es tracta de reclamar autories per convertir-se en una referència mediàtica, és una necessitat de normalització del fet arquitectònic. Tothom cerca l’arquitecte quan en una de les seves obres apareix una humitat o fissura, per què ningú el recorda quan es parla de la qualitat de l’espai que ha generat el seu projecte? La identificació dels projectes ha de ser també en positiu, un acte just de reconeixement al seu autor.

Creiem en els valors positius de l’arquitectura amb identitat. La invisibilitat de l’arquitecte no ajuda a l’enteniment de la professió i el seu treball a la resta de la societat. És l’arquitecte visible el que intenta fer-se entendre, el que aporta noves solucions. El sol fet de mostrar-se davant els altres va lligat a un increment qualitatiu de la seva obra.

La mostra de la Biennal d’Arquitectura del Vallès vol trencar amb la cultura de l’anonimat, amb la cultura de l’arquitectura orfe. Vol trencar amb l’endogàmia que fa que només parlem d’arquitectura amb i pels arquitectes. Vol fer extensiva l’arquitectura a la resta de la societat i que aquesta participi d’ella. D’aquí ve la necessitat de publicar totes les obres que s’han presentat i de donar a conèixer tots els arquitectes que creuen que tenen projectes per ensenyar, perquè han aportat algun valor afegit a la seva obra i de fer-ho vers a les persones. La Biennal és l’exemple d’aquesta voluntat de mostrar l’arquitectura que té nom, sense estridències, sense ànim de protagonisme però sí de reconeixement.

Benvinguda V Biennal Vallès

A la biennal d’arquitectura del Vallès toca parlar d’arquitectura d’arquitectes i del Vallès

Avui podem dir que l’arquitectura té molt bona salut. Els resultats de la Biennal en donen fe, 230 obres presentades 38 de seleccionades i 10 premis són una mostra d’aquesta salut de ferro.

L’arquitectura està sempre sotmesa a atacs de virus externs, diversitat de normes: codis tècnics, accessibilitats, habitabilitat,... clients poc sensibles, pressions pressupostàries, però tot i això mai ha trontollat. Sempre any darrera any ha continuat millorant.

Parlar d’arquitectura és, en contra del que pugui semblar, un fet molt positiu.

I la salut dels arquitectes?

No parlem de la salut personal sinó la del col·lectiu:

Els arquitectes, com tots el col·lectius sempre hem tingut alguns mals endèmics:

Les assegurances, els honoraris, una certa endogàmia,...tots lleus!

Als dos darrers anys ens ha arribat un virus en forma de crisi que ens ha tocat força..., bastant. Però com tots, passarà. S’ha de començar a mirar-la d’una altra manera. La crisi és com la paritat, el dia que en deixem de parlar es per que l’haurem superat. Així que avui hem d’esmentar-la ben poc i en canvi parlar de futur:

Futur que ja té un bon pronòstic pel que fa a les lleis que ens arriben de Madrid. El código, Bolònia, la llei òmnibus..., podran tenir incidència nostra directa. La recent elecció del nostre degà Jordi Ludevid a President del Consell espanyol, permetrà que comptin amb nosaltres. I que ho facin en dos sentits: arquitectes i catalans.

Futur que te un bon pronòstic perquè l’arquitecte és un ésser tremendament resistent, que és capaç d’enfrontar-se a qualsevol tempesta amb valentia i segurament queixant-se molt poc, perquè és el seu tarannà.

El futur ha d’anar acompanyat d’un cert canvi de mentalitat: Avui en part ja es reflexa aquí, la participació de 230 obres, significa que més de 200 despatxos han fet un esforç per ensenyar el millor de la seva feina. Això reflexa aquest esperit de lluita.

Ara bé, si els arquitectes estem formats per afrontar molts reptes, perquè ens conformem només en el de fer projectes?...No n’hi ha prou. Cal anar més enllà!

Cal reciclar-nos, ocupar noves àrees d’activitat, ser capaços de defensar els nostres honoraris, perquè la nostra formació dona valor afegit a qualsevol sector de negoci al que ens afrontem: els managements, la direcció de constructores, les rehabilitacions, els petits encàrrecs, la gestió, la investigació...podríem citar molts camps on els arquitectes tradicionalment no han participat i que cal recuperar

Tenim capacitat de coordinar, tenim visió espaial, sabem organitzar la diversitat, donem moltes solucions a un mateix problema, i proposem contínuament idees per plasmar els nostres projectes, i tot això des d’una perspectiva tècnica, de rigor i d’estètica.

Per tant la salut del nostre futur també està en les nostres mans, i pot tenir un diagnòstic bo si utilitzem totes les eines de les que disposem.

Futur que te un bon pronòstic pel col·legi, perquè l’arquitecte del Vallès es conscient de que el col·legi no li traurà les castanyes del foc amb l’encàrrec d’un projecte meravellós,.

Al Vallès ho tenim molt clar, l’estructura administrativa s’ha reduït a la mínima expressió (potser una mica massa) i l’estructura de voluntaris que tenim és el que la fa diferent. A cada ciutat i els seus entorns del Vallès, grups d’arquitectes comparteixen, aporten i discuteixen el dia a dia i el futur de la seva professió i, molt important, són presents a la vida social i cultural com un element associatiu més que participa de la xarxa de la vida ciutadana tant arrelada a Catalunya. Evidentment a tot arreu rebem un suport dels seus ajuntaments que cal agrair.

Aquest sentit cultural, associatiu, de servei, en definitiva, és el que ha ajudat a que la Biennal tingui uns patrons d’excepció: les obres socials de Banc de Sabadell, de Caixa de Terrassa i de Caixa de Sabadell i tots els ajuntaments grans, avui encapçalats pel de Granollers. Fins i tot ens atrevim a anunciar un canvi per la propera, on els municipis tindran un paper molt important, ja en tenim un exemple com Sabadell amb els seu premi Peipu, de fet en la present ja s’introdueix una presentació del catàleg per municipis.

Aquesta estructura participativa, a la que encara li queda molt de camí per recórrer, es la que ens permet que tots podem participar en les decisions que ens afecten col·lectivament en el nostre entorn més immediat, el comarcal, i per la que treballem per aconseguir-lo en l’àmbit de Catalunya.

Ens resta una cosa que fem sempre i no deixarem de fer:

Agrair a tots els arquitectes que participen del projecte directament, i com que son tants, simplement fer-ho pels grups de treball de les ciutats:

Gracies a Terrassa on tenim la seu, a Sabadell on participem activament en més de 10 grups o comissions ciutadanes, a Rubí , a Sant Cugat, a Cerdanyola, a Mollet que saben com, amb pressupost zero, realitzar activitats de qualitat, i per últim Granollers que en aquesta edició de la biennal d’arquitectura, el seu equip de treball l’ajuntament i la gent de Roca Umbert ens ha obsequiat amb aquesta magnifica celebració. Moltes gràcies a tots.

Josep Milà Delegat Vallès Coac