Quan passegem per les nostres ciutats ens adonem que estem envoltats d’arquitectura. Els carrers, places, edificis que ens envolten són fets arquitectònics. Elements tan associats a la nostra quotidianitat però que en la major part gairebé tothom en desconeix els seus autors. Trobem edificis públics, privats, urbanitzacions, parcs... dels que se’n desconeix la seva procedència projectual, per tant es desconeix l’esforç creatiu que hi ha al darrere. Passegem doncs davant de carrers, places, edificis... orfes.
Quantes publicacions de caràcter institucional apareixen plenes de projectes (de bons projectes) i que n’obvien l’autoria? Quantes vegades veiem anunciats en el catàleg de vendes d’una immobiliària algun dels nostres projectes oblidant el valor afegit que representa la feina dels arquitectes i els seus equips que han fet possible aquella obra? Sembla que l’arquitectura neix espontàniament producte de qui sap quin atzar sense recordar que al darrera sempre hi ha un equip dirigit per un arquitecte.
Sabem l’autor d’un llibre, d’un quadre o d’una pel•lícula. Si l’associació obra-autor és ben present en d’altres disciplines creatives, per què no es pot fer en el món de l’arquitectura? Sembla que el propi arquitecte renunciï a aquesta potestat o que s’avergonyeixi de reclamar un dret que és intrínsec al fet creatiu. No es tracta de reclamar autories per convertir-se en una referència mediàtica, és una necessitat de normalització del fet arquitectònic. Tothom cerca l’arquitecte quan en una de les seves obres apareix una humitat o fissura, per què ningú el recorda quan es parla de la qualitat de l’espai que ha generat el seu projecte? La identificació dels projectes ha de ser també en positiu, un acte just de reconeixement al seu autor.
Creiem en els valors positius de l’arquitectura amb identitat. La invisibilitat de l’arquitecte no ajuda a l’enteniment de la professió i el seu treball a la resta de la societat. És l’arquitecte visible el que intenta fer-se entendre, el que aporta noves solucions. El sol fet de mostrar-se davant els altres va lligat a un increment qualitatiu de la seva obra.
La mostra de la Biennal d’Arquitectura del Vallès vol trencar amb la cultura de l’anonimat, amb la cultura de l’arquitectura orfe. Vol trencar amb l’endogàmia que fa que només parlem d’arquitectura amb i pels arquitectes. Vol fer extensiva l’arquitectura a la resta de la societat i que aquesta participi d’ella. D’aquí ve la necessitat de publicar totes les obres que s’han presentat i de donar a conèixer tots els arquitectes que creuen que tenen projectes per ensenyar, perquè han aportat algun valor afegit a la seva obra i de fer-ho vers a les persones. La Biennal és l’exemple d’aquesta voluntat de mostrar l’arquitectura que té nom, sense estridències, sense ànim de protagonisme però sí de reconeixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada