TOTXO VERSUS INNOVACIÓ
El ministre d’Indústria, Turisme i Comerç Miguel Sebastián va anunciar a la inauguració de la fira de noves tecnologies de Hannover que a Espanya “el bit ja guanyava al totxo”.
Enhorabona perquè el “bit” representa un 10% del PIB espanyol i dóna feina a més de 400.000 persones. El que preocupa és que el ministre el compari amb un sector, el de la construcció, que està patint la destrucció més important de llocs de treball del nostre país.
El mot “totxo”, en boca del ministre, engloba tot aquest món. Segur que ell no n’era conscient, i el context del seu comentari anava encaminat més al èxit de la tecnologia “bit” que al fracàs de l’altre.
Que el sector immobiliari necessitava una severa correcció, ningú ho posa en dubte, però no a costa de tot un col•lectiu format de tècnics, industrials, professionals i treballadors, que no participaven de la voràgine de la bombolla, més enllà de la sort de tenir molta feina en aquell moment, i lluny de les grans plusvàlues que es generaven de forma artificial.
Les seves paraules tampoc ajuden a aclarir la confusió de conceptes que es produeix des de sempre, quan es barreja un negoci, l’immobiliari, amb unes professions, l’arquitectura, l’enginyeria, la manyeria, la fusteria, la pintura,...La llista és sorprenentment llarga, i pocs han sabut aclarir on eren, perquè ni els mateixos líders socials-polítics hi han reflexionat.
El Ministre d’Indústria utilitza el mot “totxo” sense conèixer el que significa pels seus professionals: Primer, un gran respecte pel que ha representat en tota l’historia, des d’antigues civilitzacions, en el món de l’Arquitectura i de l’habitatge. Segon, la fi d’un cicle d’artesania que ha exhaurit les seves capacitats d’evolució i que necessita de recerca i innovació. I aquí és on hem de reclamar a la seva cartera -i a la conselleria corresponent- que també som indústria, que fem recerca, que innovem, i que, per tant, també ens cal un tracte legislatiu similar als altres àmbits. No tant sols són modernitat les tecnologies “bit” i tampoc n’hi ha prou en avançar només en qüestions mediambientals, hi ha més camí per recòrrer.
Una industrialització en el món de la construcció pot significar un valor afegit exportable -avui escàs- que hauria de contribuir a millorar la balança externa. Les empreses que ja hi avancen tenen poc suport i moltes dificultats, perquè se les confon amb “l’immobiliarisme” i aquest, que és el seu principal client, tampoc ho entén.
Aquesta mateixa industrialització també pot ajudar a abaratir processos constructius i, lligat a una possible i real baixada de la repercussió del sòl, realitzar habitatges a preus de fa cinc anys. Es podria donar solució a l’etern problema d’habitatge de la gent de poder adquisitiu normal, entre ells la gent jove.
Si avui no s’han fet habitatges nous assequibles és per aquella confusió de conceptes, en la que es creia que la sobre dimensió de l’estoc faria que aquest servís per solucionar tota la demanda real. No ha estat així, perquè les tensions financeres no ho han permès.
Convé, doncs, distingir entre habitatge assequible (públic, privat protegit, de lloguer) no sotmès a plusvàlues sobre dimensionades i habitatge lliure sobrevalorat producte d’un mal moment, que s’ha de resoldre per si mateix en el temps.
Per altre banda, els incentius a la rehabilitació en un país on el seu parc d’habitatges està envellit, no són una mesura excepcional ni imaginativa, no resolen la manca d’habitatge assequible ni aporten valor afegit. Haurien de formar part d’una normalitat indiscutible.
Continuem tenint molt de camí per endavant, per tant, apostem per construir innovant abaratint processos. Creiem que es pot continuar treballant per un dret a l’habitatge real, amb implicació i suport de les administracions i, perquè no dir-ho, amb la “solidaritat” del món financer. Possiblement s’arribaria a un ranking d’ocupació i de PIB equilibrat i sense pretensions competitives.
