Ara (no) toca.

Quan l’índex d’atur està frenèticament disparat, quan la crisi financera ha deixat el país a uns nivells inimaginables i quan la bombolla immobiliària, encara cueja, parlar d’habitatge sembla absolutament inoportú.  Doncs no! És ara més que mai, quan toca parlar-ne.

El problema de l’habitatge present i futur continua existint. Només la demanda no resolta, deguda al propi creixement vegetatiu i  a la creació de noves llars, ja en són un motiu.

Una ràpida mirada ens porta a dos punts del conflicte que estan presents constantment:

Primer, l’estoc d’habitatges buits no ha resolt res, ni ho resoldrà.

Segon, la política d’habitatge no ha tingut mai clar quins eren i són els objectius a perseguir.

Que  la sobre dimensió de l’estoc repartit de forma irregular no resoldria res, estava cantat. La seva sobrevaloració ha portat a un camí sense retorn difícil de solucionar i que s’escapa del coneixement de qui escriu. El que no s’escapa es veure com qui controla tot el procés de “redreçament” continua sent  el mon financer. Una primera mostra és la desestimació de canviar la llei hipotecaria en la que es permet que no sigui suficient el lliurament de l’habitatge hipotecat per saldar un deute (dació en pagament). Una altre és l’absència de sol·licitud de responsabilitats a qui ens va conduir a on estem. Fins i tot desprès de l’ injecció de diner públic. És evident la força del mon financer per sobre dels demés.

Sobre la política d’habitatge cal donar una ullada al llarg de la historia. Espanya va ser pionera ja a l’any 1875 amb lleis de promoció d’habitatge social,  la que es recorda millor és la de les “Cases barates” al 1911. El nostre país sempre ha treballat en aquest aspecte des de dues òptiques, ajudant al promotor des dels sectors conservadors o ajudant a l’usuari des dels sectors progressistes. Però sempre, i des de les dues, predominant el valor a l’adquisició, reforçat  i utilitzat en època de la dictadura com a objectiu d’estabilitat social i reforç del règim.

Aquesta tendència no ha variat gairebé. L’herència d’aquelles formes ha fet que totes les lleis d’habitatge mantinguessin  la idea de confondre l’accés a l’habitatge en l’accés a la propietat. El límit de la perversitat arriba en el moment que els habitatges de protecció oficial no troben adquirents per manca de solvència, quan la llei està pensada per això, perquè tothom, fins i tot les famílies pobres, puguin accedir a un habitatge.

La manca d’idees clares, l’absència d’una regulació contundent i el deixar fer al sector privat  (i financer) a portat al llarg d’aquests anys  on estem. L’habitatge  ha derivat de dret (de fet mai ho ha sigut) a valor de mercat, sotmès a les lleis més agressives del mercantilisme, fent creure que  era una inversió i un negoci i ha convertit a la major part dels ciutadans en propietaris  (hipotecats o no) que veuen com el valor del que tenen baixa com una rierada i ningú els va avisar.

Cal doncs una voluntat d’actuar. Deixar que el problema del “totxo” s’arreglarà per si mateix, és manca de compromís perquè quan sortim(?) de la crisi tot segueixi igual.

No es tracta de tornar a fer un nou “ministerio” que promogui la construcció massiva de nous habitatge per equilibrar l’atur, es tracta de que es generin noves fórmules legislatives –la llei de l’habitatge i d’HPO està obsoleta-  que permetin l’accés a l’habitatge com un fet normal. Cal ser agosarats, situar al sector financer on li toca i innovar  en la forma d’intervenir en el futur de l’habitatge.

Ahora (no) toca.


Cuando el índice de desempleo está frenéticamente disparado, cuando la crisis financiera ha dejado al país a unos niveles inimaginables y cuando la burbuja inmobiliaria, aún colea, hablar de vivienda parece absolutamente inoportuno. Pues no! Es ahora más que nunca, cuando toca hablar de ello.


El problema de la vivienda presente y futuro sigue existiendo. Sólo la demanda no resuelta, debida al propio crecimiento vegetativo y a la creación de nuevos hogares, ya son motivo de ello.
Una rápida mirada nos lleva a dos puntos del conflicto que están presentes constantemente:


Primero, el stock de viviendas vacías no ha resuelto nada, ni lo resolverá.


Segundo, la política de vivienda no ha tenido claro cuáles eran y son los objetivos a perseguir.


Que la sobredimensión del stock repartido de forma irregular no resolvería nada, estaba cantado. Su sobrevaloración ha llevado a un camino sin retorno difícil de solucionar y que se escapa del conocimiento de quien escribe. Lo que no escapa es ver como quien controla todo el proceso de "recuperación" sigue siendo el mundo financiero. Una primera muestra es la desestimación de cambiar la ley hipotecaria en la que se permite que no sea suficiente la entrega de la vivienda hipotecada para saldar una deuda (dación en pago). Otra es la ausencia de solicitud de responsabilidades a quien nos condujo hasta donde estamos. Incluso después de la inyección de dinero público. Es evidente la fuerza del mundo financiero por encima de los demás.


Sobre la política de vivienda hay que dar un vistazo a lo largo de la historia. España fue pionera ya en el año 1875 con leyes de promoción de vivienda social, la que se recuerda mejor es la de las "Casas baratas" en el 1911. Nuestro país siempre ha trabajado en este aspecto desde dos ópticas, ayudando al promotor desde los sectores conservadores o ayudando al usuario desde los sectores progresistas.Pero siempre, y desde las dos, predominando el valor a la adquisición, reforzado y utilizado en época de la dictadura como objetivo de estabilidad social y refuerzo del régimen.Esta tendencia no ha variado . La herencia de aquellas formas ha hecho que todas las leyes de vivienda mantuvieran la idea de confundir el acceso a la vivienda con el acceso a la propiedad. El límite de la perversidad llega en el momento que las viviendas de protección oficial no encuentran adquirentes por falta de solvencia, cuando la ley está pensada para eso, para que todo el mundo, incluso las familias pobres, puedan acceder a una vivienda.


La falta de ideas claras, la ausencia de una regulación contundente y el dejar hacer al sector privado (y financiero) ha llevado a lo largo de estos años donde estamos. 


La vivienda ha derivado de derecho (de hecho nunca lo ha sido) a valor de mercado, sometido a las leyes más agresivas del mercantilismo, haciendo creer que era una inversión y un negocio y ha convertido a la mayor parte de los ciudadanos en propietarios ( hipotecados o no) que ven como el valor del que tienen baja como una riada y nadie les avisó.Es necessaria una voluntad para actuar. 


Dejar que el problema del "ladrillo" se arregle por sí mismo, es falta de compromiso para que cuando salgamos (?) de la crisis todo siga igual.No se trata de volver a hacer un nuevo "ministerio" que promueva la construcción masiva de nuevos vivienda para equilibrar el paro, se trata de que se generen nuevas fórmulas legislativas -la ley de la vivienda y de VPO está obsoleta- quepermitan el acceso a la vivienda como un hecho normal. Hay que ser valientes, situar al sector financiero donde le toca e innovar en la forma de intervenir en el futuro de la vivienda.

Benvinguda a la sisena mostra del Vallès 

Benvolguts,

Fa uns anys  no haguéssim cregut moltes de les situacions que vivim avui.

Pocs endevinaríem que als bars no es podria fumar, o que un sindicat dones suport a congelar els sous de dos anys als treballadors d’una empresa, perquè aquesta es mantingués al país.

Els canvis provinents de diferents formes  al llarg de l’historia, sempre han representat un revulsiu per anar endavant, tot i haver deixat moltes víctimes pel camí. Tots els àmbits de la vida han evolucionat més de pressa quan l’adversitat els ha subjugat.

Els que en el seu moment han estat capaços d’adaptar-se i avançar-se a les noves circumstàncies se’n han sortit.

Avui vivim un moment de canvi i toca adaptar-se, renovar-se. Adaptar-se no vol dir resignar-se, vol dir posar sobre la taula els valors adquirits i usar-los per obrir nous camps, noves fites, nous reptes.

Els arquitectes som un col·lectiu ben preparat. Hem rebut un aprenentatge d’unes escoles que ens han ensenyat a guanyar l’adversitat amb el coneixement, a tenir rigor i compromís en front de la feina.

Avui ens toca als que vivim el dia a dia,  demanar que introdueixin noves variables en la seva aposta, obrir des de la humilitat la porta a altres sortides. Alhora que també ens les hem d’aplicar nosaltres mateixos. Si una cosa tenim és imaginació, no la limitem només a un àmbit. El nostre degà deia fa un any que estem preparats per donar respostes a la complexitat. Fem-ho.

Hem d’aprendre a ser empresaris o assalariats. Hem de obrir les mires de visió i entrar en altres camps de treball sense por ni prejudicis.  Sabem competir entre nosaltres, perquè apliquem unes regles de joc que tots coneixem, però quan ho hem de fer amb d’altres, no en sabem. Fins i tot està mal vist degut a que tenim  un camp de visió autolimitat, l’hem d’obrir.

És com si la societat en general jugués a futbol i nosaltres juguéssim a basket i cada cop que agafem la pilota amb la mà ens xiulessin falta. (Els honoraris en són un exemple). És quan exigim al col·legi que ens protegeixi, sense caure en que la protecció que reclamem, correspon a moments anacrònics,  i que quan existia era una forma oculta de tenir privilegis en pro d’un poder establert.

La protecció es necessària  pels febles, però si es dóna fora de context, produeix l’efecte contrari, afebleix . Si volem un col·lectiu fort hem de ser forts  cada un de nosaltres. Llavors els nostres  representants també ho seran, i fins i tot podem fer que d’altres també juguin amb les nostres regles de joc.

Ahir el ministre Blanco es va reunir amb els bancs i els promotors  per tornar a revisar les mesures aplicades en el nostre sector. Tot i els esforços del president del  “consejo” el Jordi Ludevid, avui estem lluny de ser interlocutors de gaires consultes.

Hem de innovar-nos i hem de ser forts. Al llarg de tota l’historia s’ha demostrat que el binomi canvi-innovació és necessari, els que ho han practicat han triomfat.

Siguem triomfadors!