Ara (no)
toca.
Quan l’índex
d’atur està frenèticament disparat, quan la crisi financera ha deixat el país a
uns nivells inimaginables i quan la bombolla immobiliària, encara cueja, parlar
d’habitatge sembla absolutament inoportú.
Doncs no! És ara més que mai, quan toca parlar-ne.
El problema
de l’habitatge present i futur continua existint. Només la demanda no resolta,
deguda al propi creixement vegetatiu i a
la creació de noves llars, ja en són un motiu.
Una ràpida
mirada ens porta a dos punts del conflicte que estan presents constantment:
Primer, l’estoc d’habitatges buits no ha
resolt res, ni ho resoldrà.
Segon, la política d’habitatge no ha
tingut mai clar quins eren i són els objectius a perseguir.
Que la sobre dimensió de l’estoc repartit de
forma irregular no resoldria res, estava cantat. La seva sobrevaloració ha portat
a un camí sense retorn difícil de solucionar i que s’escapa del coneixement de
qui escriu. El que no s’escapa es veure com qui controla tot el procés de
“redreçament” continua sent el mon financer.
Una primera mostra és la desestimació de canviar la llei hipotecaria en la que
es permet que no sigui suficient el lliurament de l’habitatge hipotecat per
saldar un deute (dació en pagament). Una altre és l’absència de sol·licitud de
responsabilitats a qui ens va conduir a on estem. Fins i tot desprès de l’
injecció de diner públic. És evident la força del mon financer per sobre dels
demés.
Sobre la
política d’habitatge cal donar una ullada al llarg de la historia. Espanya va
ser pionera ja a l’any 1875 amb lleis de promoció d’habitatge social, la que es recorda millor és la de les “Cases
barates” al 1911. El nostre país sempre ha treballat en aquest aspecte des de
dues òptiques, ajudant al promotor des dels sectors conservadors o ajudant a l’usuari
des dels sectors progressistes. Però sempre, i des de les dues, predominant el valor a l’adquisició, reforçat i utilitzat en època de la dictadura com a
objectiu d’estabilitat social i reforç del règim.
Aquesta
tendència no ha variat gairebé. L’herència d’aquelles formes ha fet que totes
les lleis d’habitatge mantinguessin la idea
de confondre l’accés a l’habitatge en
l’accés a la propietat. El límit de la perversitat arriba en el moment que
els habitatges de protecció oficial no troben adquirents per manca de solvència, quan la llei està pensada per
això, perquè tothom, fins i tot les famílies pobres, puguin accedir a un
habitatge.
La manca
d’idees clares, l’absència d’una regulació contundent i el deixar fer al sector
privat (i financer) a portat al llarg d’aquests
anys on estem. L’habitatge ha derivat de dret (de fet mai ho ha sigut) a
valor de mercat, sotmès a les lleis més agressives del mercantilisme, fent
creure que era una inversió i un negoci
i ha convertit a la major part dels ciutadans en propietaris (hipotecats o no) que veuen com el valor del
que tenen baixa com una rierada i ningú els va avisar.
Cal doncs
una voluntat d’actuar. Deixar que el problema del “totxo” s’arreglarà per si
mateix, és manca de compromís perquè quan sortim(?) de la crisi tot segueixi
igual.
No es tracta
de tornar a fer un nou “ministerio” que promogui la construcció massiva de nous
habitatge per equilibrar l’atur, es tracta de que es generin noves fórmules
legislatives –la llei de l’habitatge i d’HPO està obsoleta- que permetin l’accés a l’habitatge com un fet
normal. Cal ser agosarats, situar al sector financer on li toca i innovar en la forma d’intervenir en el futur de
l’habitatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada