ELECCIONS AL COAC

EL DRET A L'HABITATGE

Escoltant el jutge Vidal, precursor de la proposta de Constitució Catalana, apuntava que el dret a l'habitatge ha de ser un dret exigible, no una mera exposició d'intencions, tal com està redactat en la constitució a què estem sotmesos avui. Més clar no es pot ser, passar aquest dret a la categoria d'exigible representa una inflexió més important del que ens puguem imaginar. Aquí rau el seu valor. L'exigibilitat comporta la possibilitat que els ciutadans puguin estar segurs que mai hauran de dormir al ras, que les lleis que es redactin seguiran aquest precepte i, en el cas de no haver-hi lleis, els jutges dictaminaran en aquest sentit.

Sobre el dret a l'habitatge s'ha escrit i reflexionat molt. Des del segle XIX a tot Europa s'han realitzat polítiques enfocades a resoldre situacions de caràcter social, i en funció del color polític, amb diferents resultats. Al nostre país cal mencionar dos moments clau, el que es va practicar en èpoques del dictador i el que hem patit els darrers quinze anys, analitzem-ho:

1. Amb la dictadura es van desenvolupar els famosos “Planes Nacionales de la Vivienda”, que van construir centenars de milers d'habitatges. Van servir per fer addictes al règim i per generar una mena de pau social a partir de “fer de cada operari un propietari, encara que no fos solvent”. Alhora provocava una davallada a l'accés al lloguer, castigant-lo premeditadament. Ve de llavors que el nostre país adquirís la cultura de la propietat i es convertís en un dels més alts d'Europa en habitatges de propietat (hipotecada) i en un dels més baixos en habitatge de lloguer. Aquesta tendència no es va corregir mai perquè els diferents governants continuaren aquesta premissa, uns per convenciment i altres per imbuïment. Fer assequible l'adquisició del que van anomenar habitatge protegit consistia a utilitzar dues eines simultàniament; subvencionar el finançament, i marcar un preu màxim, determinant diverses categories. Evidentment, com que el nombre d'habitatges no era suficient per atendre tota la demanda, hi havia un escalafó de prioritat en funció de si eres addicte al règim. Una loteria a dit, vaja. Després de la dictadura han seguit molts plans d'habitatge amb resultats diferents, substituint la prioritat d'accés pels concursos (loteria sense dit).

2. Als darrers quinze anys es produeixen fets que fan canviar conceptes. A partir dels primers anys 2000 el preu del diner s'abarateix i resulta tan o més fàcil adquirir un habitatge de renda lliure que un de protecció, alhora que es fan pocs habitatges de protecció. Es genera tota una generació de compradors que sense saber-ho estan jugant a la borsa i que s'enlluernen fins al 2007, perquè els preus pugen sense solta ni volta. El que és paradoxal és que el govern de torn, pressionat pel sector financer, comença a generar noves categories de protecció oficial amb preus tan alts com els de mercat. Recordem els casos on pisos de protecció oficial es venien un 300% per sobre del seu valor de categoria, i el govern, erròniament, canvia les categories (apuja els preus) per tal de “donar cobertura” a les operacions, ajudant només les financeres i els intermediaris. Quin és el fet que marca aquests quinze anys? La conversió de l'habitatge –diguem-ne llar– en un producte de mercat especulatiu sotmès a les regles de joc més agressives del neoliberalisme. De poc serveixen els tímids intents de noves fórmules d'accés, cessió d'ús, propietat compartida, masoveria urbana, si molt bona part de llars, primeres llars, continuen sent un producte en mans de les entitats financeres. És com deixar la guineu a cura del galliner.

Tots coneixem el que ha passat fins avui, la crisi financera ha arrossegat l'habitatge i ens trobem en un escenari amb persones desnonades, pisos buits, cap política d'habitatge i unes entitats financeres propietàries, exemptes de cap sensibilitat. Ajuntaments com els de Terrassa, Granollers, Sabadell, Santa Coloma i Rubí, entre d'altres, han iniciat procediments per sancionar les entitats propietàries d'habitatges buits, una solució a curt termini, però, que no resol la situació. Els afectats directes s'han organitzat a través de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), guardonada amb el premi Ciutadà Europeu 2013, sense que el govern central els hagi escoltat ni hagi pres cap mesura legislativa per resoldre el seu problema.

Ens urgeix la constitució que converteixi el dret a l'habitatge en exigible, i hi afegim també, a partir de l'experiència dels últims quinze anys, que desmarqui les primeres llars de ser un producte de mercat especulatiu i, de passada, que cadascú es dediqui a la seva feina.

Darrera actualització ( Dimarts, 13 de gener del 2015 02:00 )

Publicat a

• El Punt Avui. Comarques Gironines 13-01-2015 Pàgina 21
• El Punt Avui. Nacional 13-01-2015 Pàgina 21

L'ARQUITECTE MUT article de l'Avui

L'arquitecte mut

01/05/13 02:00 - JOSEP MILÀ I ALBÀ

L'arquitecte mut
no és un conte,
ni una novel·la,
ni un quadre,
simplement
és una veritat

La veu de l'arquitecte ja fa temps que va desaparèixer de la nostra societat. Queden molt lluny, massa lluny,  aquelles manifestacions del col·lectiu en temes no estrictament arquitectònics de l'època de la dictadura. Semblava que fos un dels sectors professionals més compromesos en els àmbits socials i de drets humans. Però només va ser un miratge, potser producte de l'esnobisme de la  gente bien (de la qual els arquitectes sempre han format part) immersa en un fals progressisme.

Quan tot anava bé, pocs van denunciar el que estava passant, vèiem que els habitatges que ens encarregaven perdien qualitat, que formaven part d'un negoci irreal, injust i fals, però callàvem. Molts, en privat, denunciaven que allò era absurd, que l'habitatge no podia ser un valor de borsa, que si continuava així passaria alguna cosa. Però en públic i com a col·lectiu, tots vam callar. Per què? Formàvem part de la pròpia estructura, del propi sistema, hi estàvem totalment immersos i semblava que ens anava bé. Tampoc era veritat; hi havia arquitectes que, sense passar gana, treballaven de forma precària. Ja s'evidenciava la falsedat  que l'arquitectura fos una de les carreres més obertes i més socialitzades, a la qual tothom tindria dret a accedir en igualtat d'oportunitats, fos quin fos el seu bressol.

Però el més greu no era formar part del desgavell, era no adonar-se i no tenir ulls per veure-ho. La complicitat col·lectiva era absoluta. Les poques veus privades que cridaven no eren suficients.  Només interessava el propi ofici mal entès. Tant era si la política d'habitatge fos una o altra, tant era si el país no avançava en recerca i innovació. Tot el que estigués fora de l'ofici no tocava. I oblidàvem que en el moment que tenim aquest títol tan costós i valorat, adquirim un deure amb la societat, que ens obliga a dir, a parlar a prendre posició. Oblidàvem que l'arquitectura porta implícit aquest compromís. Estàvem consolidant una imatge, la de l'arquitecte mut.

Ara ja fa temps que, com tots, patim la maleïda crisi. Alguns companys ja s'han definit, però massa continuen muts. Tan muts que no han tingut ni esma de queixar-se de la seva pròpia situació. Un 90% real de davallada de feina (dada totalment contrastada) faria que qualsevol sector s'hagués alçat en peu de guerra. Fins i tot el sector que menys s'ho mereixia, la banca, només ha hagut d'ensenyar la poteta perquè tots els governs s'aboquessin a ajudar-la.

Hem de tornar a dir, a parlar del que entenem i ens toca. No podem passar de puntetes en tot el que fa als afectats per les hipoteques, ens hem de manifestar de la mateixa forma que ho han fet recentment més de 500 juristes.

Ens toca denunciar que l'Estat deixa d'ajudar les energies renovables per mantenir el poder de les companyies subministradores, i per tant els objectius que ens havíem marcat en eficiència energètica no arribaran ni el 2020, ni mai. I posats a dir, parlem del flamant i nou avantprojecte de llei pel canvi de model en la política de l'habitatge. No és cap canvi, és un reforçament del mateix sistema que ens ha dut on som, ple de falses bones intencions i de falsa sensibilitat social.

Dir que un augment d'edificabilitat no representa una plusvàlua és agosarat i una mentida, és un primer pas cap a la futura liberalització del sòl. Deixar la porta oberta que la llei d'accessibilitat es compleixi amb certes discrecionalitats, també és sospitós. Permetre que les terrasses i balcons es puguin tancar i que els edificis puguin créixer, augmentant l'edificabilitat, fins i tot ocupant espais de domini públic, per aconseguir major eficiència energètica i que això sigui la millor solució, ens fa pensar que cap arquitecte ha estat consultat per afirmar aquesta bajanada, i que correspon a la interlocució equivocada dels que redacten aquests invents de lleis. Dir que es donarà ajut al lloguer, tallant els ajuts a les empreses municipals que fa anys que fan lloguer és un contrasentit. Resulta que les seves promocions estaven finançades per entitats que avui estan nacionalitzades i ara han passat al Sareb (Gestión de Activos procedentes de la Reestructuración Bancaria)  o, el que és el mateix, el banc dolent i per tant no estaria bé que se les ajudés. El súmmum de les paradoxes.

El mateix avantprojecte que ha de fomentar la rehabilitació diu que hi ha més de dos milions d'habitatges en mal estat i destina a set (7) programes, la quantitat de 2,4 milions d'euros. És una quantitat que enlluerna en el seu valor absolut, però compte, que els set programes, subsidis de préstecs, ajuts al lloguer, foment del parc públic d'habitatges, foment de la rehabilitació, foment de la regeneració urbana, suport a la implantació de IEE (informe de l'avaluació de l'edifici), foment de les ciutats sostenibles, s'ho han de repartir tot. Sabent poc de números, es fàcil deduir que arribarà a ben pocs. Tot això sumat al fet que tots els ajuts s'hauran de gestionar a través de les entitats financeres, ja es pot deduir quins seran els ciutadans que podran acollir-se a les línies a través de crèdits.

Pot ser que algun company em digui que això és posar-se en política, i no toca. Tant és, ens hi hem  de posar, deixar de ser muts, les consciències ens ho reclamen, no podem renunciar al  valor humanístic en què ens han format, el mateix que farem valdre a l'hora de queixar-nos davant la nova llei de competències professionals.

Darrera actualització ( Dimecres, 1 de maig del 2013 02:00 )

Publicat a

• El Punt Avui. Comarques Gironines 01-05-2013 Pàgina 27
• El Punt Avui. Edició Nacional 01-05-2013 Pàgina 17

Ara (no) toca.

Quan l’índex d’atur està frenèticament disparat, quan la crisi financera ha deixat el país a uns nivells inimaginables i quan la bombolla immobiliària, encara cueja, parlar d’habitatge sembla absolutament inoportú.  Doncs no! És ara més que mai, quan toca parlar-ne.

El problema de l’habitatge present i futur continua existint. Només la demanda no resolta, deguda al propi creixement vegetatiu i  a la creació de noves llars, ja en són un motiu.

Una ràpida mirada ens porta a dos punts del conflicte que estan presents constantment:

Primer, l’estoc d’habitatges buits no ha resolt res, ni ho resoldrà.

Segon, la política d’habitatge no ha tingut mai clar quins eren i són els objectius a perseguir.

Que  la sobre dimensió de l’estoc repartit de forma irregular no resoldria res, estava cantat. La seva sobrevaloració ha portat a un camí sense retorn difícil de solucionar i que s’escapa del coneixement de qui escriu. El que no s’escapa es veure com qui controla tot el procés de “redreçament” continua sent  el mon financer. Una primera mostra és la desestimació de canviar la llei hipotecaria en la que es permet que no sigui suficient el lliurament de l’habitatge hipotecat per saldar un deute (dació en pagament). Una altre és l’absència de sol·licitud de responsabilitats a qui ens va conduir a on estem. Fins i tot desprès de l’ injecció de diner públic. És evident la força del mon financer per sobre dels demés.

Sobre la política d’habitatge cal donar una ullada al llarg de la historia. Espanya va ser pionera ja a l’any 1875 amb lleis de promoció d’habitatge social,  la que es recorda millor és la de les “Cases barates” al 1911. El nostre país sempre ha treballat en aquest aspecte des de dues òptiques, ajudant al promotor des dels sectors conservadors o ajudant a l’usuari des dels sectors progressistes. Però sempre, i des de les dues, predominant el valor a l’adquisició, reforçat  i utilitzat en època de la dictadura com a objectiu d’estabilitat social i reforç del règim.

Aquesta tendència no ha variat gairebé. L’herència d’aquelles formes ha fet que totes les lleis d’habitatge mantinguessin  la idea de confondre l’accés a l’habitatge en l’accés a la propietat. El límit de la perversitat arriba en el moment que els habitatges de protecció oficial no troben adquirents per manca de solvència, quan la llei està pensada per això, perquè tothom, fins i tot les famílies pobres, puguin accedir a un habitatge.

La manca d’idees clares, l’absència d’una regulació contundent i el deixar fer al sector privat  (i financer) a portat al llarg d’aquests anys  on estem. L’habitatge  ha derivat de dret (de fet mai ho ha sigut) a valor de mercat, sotmès a les lleis més agressives del mercantilisme, fent creure que  era una inversió i un negoci i ha convertit a la major part dels ciutadans en propietaris  (hipotecats o no) que veuen com el valor del que tenen baixa com una rierada i ningú els va avisar.

Cal doncs una voluntat d’actuar. Deixar que el problema del “totxo” s’arreglarà per si mateix, és manca de compromís perquè quan sortim(?) de la crisi tot segueixi igual.

No es tracta de tornar a fer un nou “ministerio” que promogui la construcció massiva de nous habitatge per equilibrar l’atur, es tracta de que es generin noves fórmules legislatives –la llei de l’habitatge i d’HPO està obsoleta-  que permetin l’accés a l’habitatge com un fet normal. Cal ser agosarats, situar al sector financer on li toca i innovar  en la forma d’intervenir en el futur de l’habitatge.

Ahora (no) toca.


Cuando el índice de desempleo está frenéticamente disparado, cuando la crisis financiera ha dejado al país a unos niveles inimaginables y cuando la burbuja inmobiliaria, aún colea, hablar de vivienda parece absolutamente inoportuno. Pues no! Es ahora más que nunca, cuando toca hablar de ello.


El problema de la vivienda presente y futuro sigue existiendo. Sólo la demanda no resuelta, debida al propio crecimiento vegetativo y a la creación de nuevos hogares, ya son motivo de ello.
Una rápida mirada nos lleva a dos puntos del conflicto que están presentes constantemente:


Primero, el stock de viviendas vacías no ha resuelto nada, ni lo resolverá.


Segundo, la política de vivienda no ha tenido claro cuáles eran y son los objetivos a perseguir.


Que la sobredimensión del stock repartido de forma irregular no resolvería nada, estaba cantado. Su sobrevaloración ha llevado a un camino sin retorno difícil de solucionar y que se escapa del conocimiento de quien escribe. Lo que no escapa es ver como quien controla todo el proceso de "recuperación" sigue siendo el mundo financiero. Una primera muestra es la desestimación de cambiar la ley hipotecaria en la que se permite que no sea suficiente la entrega de la vivienda hipotecada para saldar una deuda (dación en pago). Otra es la ausencia de solicitud de responsabilidades a quien nos condujo hasta donde estamos. Incluso después de la inyección de dinero público. Es evidente la fuerza del mundo financiero por encima de los demás.


Sobre la política de vivienda hay que dar un vistazo a lo largo de la historia. España fue pionera ya en el año 1875 con leyes de promoción de vivienda social, la que se recuerda mejor es la de las "Casas baratas" en el 1911. Nuestro país siempre ha trabajado en este aspecto desde dos ópticas, ayudando al promotor desde los sectores conservadores o ayudando al usuario desde los sectores progresistas.Pero siempre, y desde las dos, predominando el valor a la adquisición, reforzado y utilizado en época de la dictadura como objetivo de estabilidad social y refuerzo del régimen.Esta tendencia no ha variado . La herencia de aquellas formas ha hecho que todas las leyes de vivienda mantuvieran la idea de confundir el acceso a la vivienda con el acceso a la propiedad. El límite de la perversidad llega en el momento que las viviendas de protección oficial no encuentran adquirentes por falta de solvencia, cuando la ley está pensada para eso, para que todo el mundo, incluso las familias pobres, puedan acceder a una vivienda.


La falta de ideas claras, la ausencia de una regulación contundente y el dejar hacer al sector privado (y financiero) ha llevado a lo largo de estos años donde estamos. 


La vivienda ha derivado de derecho (de hecho nunca lo ha sido) a valor de mercado, sometido a las leyes más agresivas del mercantilismo, haciendo creer que era una inversión y un negocio y ha convertido a la mayor parte de los ciudadanos en propietarios ( hipotecados o no) que ven como el valor del que tienen baja como una riada y nadie les avisó.Es necessaria una voluntad para actuar. 


Dejar que el problema del "ladrillo" se arregle por sí mismo, es falta de compromiso para que cuando salgamos (?) de la crisis todo siga igual.No se trata de volver a hacer un nuevo "ministerio" que promueva la construcción masiva de nuevos vivienda para equilibrar el paro, se trata de que se generen nuevas fórmulas legislativas -la ley de la vivienda y de VPO está obsoleta- quepermitan el acceso a la vivienda como un hecho normal. Hay que ser valientes, situar al sector financiero donde le toca e innovar en la forma de intervenir en el futuro de la vivienda.

Benvinguda a la sisena mostra del Vallès 

Benvolguts,

Fa uns anys  no haguéssim cregut moltes de les situacions que vivim avui.

Pocs endevinaríem que als bars no es podria fumar, o que un sindicat dones suport a congelar els sous de dos anys als treballadors d’una empresa, perquè aquesta es mantingués al país.

Els canvis provinents de diferents formes  al llarg de l’historia, sempre han representat un revulsiu per anar endavant, tot i haver deixat moltes víctimes pel camí. Tots els àmbits de la vida han evolucionat més de pressa quan l’adversitat els ha subjugat.

Els que en el seu moment han estat capaços d’adaptar-se i avançar-se a les noves circumstàncies se’n han sortit.

Avui vivim un moment de canvi i toca adaptar-se, renovar-se. Adaptar-se no vol dir resignar-se, vol dir posar sobre la taula els valors adquirits i usar-los per obrir nous camps, noves fites, nous reptes.

Els arquitectes som un col·lectiu ben preparat. Hem rebut un aprenentatge d’unes escoles que ens han ensenyat a guanyar l’adversitat amb el coneixement, a tenir rigor i compromís en front de la feina.

Avui ens toca als que vivim el dia a dia,  demanar que introdueixin noves variables en la seva aposta, obrir des de la humilitat la porta a altres sortides. Alhora que també ens les hem d’aplicar nosaltres mateixos. Si una cosa tenim és imaginació, no la limitem només a un àmbit. El nostre degà deia fa un any que estem preparats per donar respostes a la complexitat. Fem-ho.

Hem d’aprendre a ser empresaris o assalariats. Hem de obrir les mires de visió i entrar en altres camps de treball sense por ni prejudicis.  Sabem competir entre nosaltres, perquè apliquem unes regles de joc que tots coneixem, però quan ho hem de fer amb d’altres, no en sabem. Fins i tot està mal vist degut a que tenim  un camp de visió autolimitat, l’hem d’obrir.

És com si la societat en general jugués a futbol i nosaltres juguéssim a basket i cada cop que agafem la pilota amb la mà ens xiulessin falta. (Els honoraris en són un exemple). És quan exigim al col·legi que ens protegeixi, sense caure en que la protecció que reclamem, correspon a moments anacrònics,  i que quan existia era una forma oculta de tenir privilegis en pro d’un poder establert.

La protecció es necessària  pels febles, però si es dóna fora de context, produeix l’efecte contrari, afebleix . Si volem un col·lectiu fort hem de ser forts  cada un de nosaltres. Llavors els nostres  representants també ho seran, i fins i tot podem fer que d’altres també juguin amb les nostres regles de joc.

Ahir el ministre Blanco es va reunir amb els bancs i els promotors  per tornar a revisar les mesures aplicades en el nostre sector. Tot i els esforços del president del  “consejo” el Jordi Ludevid, avui estem lluny de ser interlocutors de gaires consultes.

Hem de innovar-nos i hem de ser forts. Al llarg de tota l’historia s’ha demostrat que el binomi canvi-innovació és necessari, els que ho han practicat han triomfat.

Siguem triomfadors!

TOTXO VERSUS INNOVACIÓ


El ministre d’Indústria, Turisme i Comerç Miguel Sebastián va anunciar a la inauguració de la fira de noves tecnologies de Hannover que a Espanya “el bit ja guanyava al totxo”.
Enhorabona perquè el “bit” representa un 10% del PIB espanyol i dóna feina a més de 400.000 persones. El que preocupa és que el ministre el compari amb un sector, el de la construcció, que està patint la destrucció més important de llocs de treball del nostre país.
El mot “totxo”, en boca del ministre, engloba tot aquest món. Segur que ell no n’era conscient, i el context del seu comentari anava encaminat més al èxit de la tecnologia “bit” que al fracàs de l’altre.
Que el sector immobiliari necessitava una severa correcció, ningú ho posa en dubte, però no a costa de tot un col•lectiu format de tècnics, industrials, professionals i treballadors, que no participaven de la voràgine de la bombolla, més enllà de la sort de tenir molta feina en aquell moment, i lluny de les grans plusvàlues que es generaven de forma artificial.
Les seves paraules tampoc ajuden a aclarir la confusió de conceptes que es produeix des de sempre, quan es barreja un negoci, l’immobiliari, amb unes professions, l’arquitectura, l’enginyeria, la manyeria, la fusteria, la pintura,...La llista és sorprenentment llarga, i pocs han sabut aclarir on eren, perquè ni els mateixos líders socials-polítics hi han reflexionat.
El Ministre d’Indústria utilitza el mot “totxo” sense conèixer el que significa pels seus professionals: Primer, un gran respecte pel que ha representat en tota l’historia, des d’antigues civilitzacions, en el món de l’Arquitectura i de l’habitatge. Segon, la fi d’un cicle d’artesania que ha exhaurit les seves capacitats d’evolució i que necessita de recerca i innovació. I aquí és on hem de reclamar a la seva cartera -i a la conselleria corresponent- que també som indústria, que fem recerca, que innovem, i que, per tant, també ens cal un tracte legislatiu similar als altres àmbits. No tant sols són modernitat les tecnologies “bit” i tampoc n’hi ha prou en avançar només en qüestions mediambientals, hi ha més camí per recòrrer.
Una industrialització en el món de la construcció pot significar un valor afegit exportable -avui escàs- que hauria de contribuir a millorar la balança externa. Les empreses que ja hi avancen tenen poc suport i moltes dificultats, perquè se les confon amb “l’immobiliarisme” i aquest, que és el seu principal client, tampoc ho entén.
Aquesta mateixa industrialització també pot ajudar a abaratir processos constructius i, lligat a una possible i real baixada de la repercussió del sòl, realitzar habitatges a preus de fa cinc anys. Es podria donar solució a l’etern problema d’habitatge de la gent de poder adquisitiu normal, entre ells la gent jove.
Si avui no s’han fet habitatges nous assequibles és per aquella confusió de conceptes, en la que es creia que la sobre dimensió de l’estoc faria que aquest servís per solucionar tota la demanda real. No ha estat així, perquè les tensions financeres no ho han permès.

Convé, doncs, distingir entre habitatge assequible (públic, privat protegit, de lloguer) no sotmès a plusvàlues sobre dimensionades i habitatge lliure sobrevalorat producte d’un mal moment, que s’ha de resoldre per si mateix en el temps.
Per altre banda, els incentius a la rehabilitació en un país on el seu parc d’habitatges està envellit, no són una mesura excepcional ni imaginativa, no resolen la manca d’habitatge assequible ni aporten valor afegit. Haurien de formar part d’una normalitat indiscutible.
Continuem tenint molt de camí per endavant, per tant, apostem per construir innovant abaratint processos. Creiem que es pot continuar treballant per un dret a l’habitatge real, amb implicació i suport de les administracions i, perquè no dir-ho, amb la “solidaritat” del món financer. Possiblement s’arribaria a un ranking d’ocupació i de PIB equilibrat i sense pretensions competitives.